Hi havia una generació incompresa: gent antiga, artesana, no entenien el món ni el progrés. Es negaven a demanar crèdits, trobaven sospitós que tothom pogués comprar casa alegrement, continuaven netejant l’enciam a la pica en lloc de comprar-lo de bossa. S’ajupien a la feina i no al gimnàs, no entraven a fòrums digitals perquè la feien petar a la plaça. Hi ha una saviesa de poble, de camp, ridiculitzada o ignorada, que convé deixar gravada perquè el futur que construirem mantingui part del sentit comú que tenen arrapat a la roba reaprofitada de fer feina. Encara perdura, com una relíquia que ha sobresviscut a la dictadura de la modernitat, un equilibri, una paciència, una moderació, una acceptació del temps que fa i de les desgràcies que ens passen que acaba configurant una vida sana i digna. La intuïció que entre la depressió i l’eufòria hi ha un estat d’ànim interessant. Són un oasi enmig del desert d’una societat addicta a les addicions, necessitada d’etiquetes i diagnòstics i pastilles, ansiosa, impacient, queixosa. Pendent de la cobertura per obrir l’aplicació de mòbil que ens digui si fa sol, incapaços de veure’l de tant que ajupim el cap creient que la resposta és a les nostres mans.
