17/10/2026
Hi ha processos que no tenen pressa. Hi ha vincles que necessiten temps per a créixer, confiança que es va cosint a poc a poc i calma que no arriba de sobte, sinó que es va construint amb cada mirada, cada paraula, cada gest i cada presència.
A octubre, l’acollida continua. Continua en cada comiat que encara costa, en cada mirada que busca, en cada mà que necessita ser agafada, en cada família que encara està trobant el seu lloc.
Perquè acollir no és obrir una porta i dir «ja està». És quedar-se. És estar a prop, donar temps, sostenir les emocions i oferir un espai segur mentre, a poc a poc, tot va trobant el seu lloc.
Mentre els infants exploren, observen i van descobrint els espais, les persones i les noves rutines, nosaltres continuem posant petits fils de confiança al seu voltant. I també al voltant de les famílies.
Perquè acollir un infant és acollir també la seua família, la seua història, les seues pors, les seues il·lusions i tot allò que porta dins quan travessa la porta de l’escola.
I així, sense adonar-nos-en, comencem a teixir. Un fil de confiança, un fil de seguretat, un fil de calma, un fil de pertinença. Fil a fil, mirada a mirada, pas a pas.
Fins que un dia allò que era nou comença a ser conegut, allò que feia por comença a donar confiança i aquell lloc que era escola comença, a poc a poc, a sentir-se casa.
Perquè l’acollida no acaba al setembre. L’acollida continua mentre construïm vincles, mentre aprenem a conéixer-nos, mentre ens donem temps per a sentir-nos segurs i mentre, entre totes i tots, anem fent d’aquest espai un lloc on poder ser.
Un lloc on créixer, on confiar, on sentir-se a casa.
Continuem teixint vincles i confiança.
El Castell, la casa de la infància. 🤍
