Camp d'en Grassot i Gràcia Nova. Història Memòria Patrimoni.

Vista vers la façana de Ca l'Alegre de Dalt des del jardí de la finca. Ben visible la capella que estava adossada a la masia.

Les terres de Ca l’Alegre de Dalt limitaven amb les vies actuals de la Travessera de Dalt, el carrer Escorial, les terres de Cal Comte a l’alçada del carrer Providència i, per llevant, tancaven amb les de Cal Santpere, aproximadament al carrer Pau Alsina, a tocar de l’actual Club Esportiu Europa.

La propietat de Ca l’Alegre de Dalt datava originàriament de 1688, reformant-se l’any 1870. L’edifici principal era una casa senyorial de planta quadrangular de planta baixa i dos p*sos. La masia s’envoltava d’altres edificacions que servien per a diferents usos, com per exemple una petita capella, adossada al mur dret del mas amb sostre de teules i doble vessant coronada per un petit campanar, dedicada a la Verge de Montserrat.

A l’ampla era s’hi organitzaven festes i balls en honor a Sant Isidre Llaurador, patró de la pagesia gracienca, el diumenge després d’aquesta celebració que és el 15 de maig.

A partir de l’any 1960 es va iniciar la requalifcació de les terres de conreu que voltaven la masia per tal de parcel·lar-les i urbanitzar la zona. Els canvis de l’entorn ocasionaren que el mas modifiqués la seva fesomia, quedant només com un edifici residencial voltat de jardí.

Finalment, la masia s’enderrocà l’agost de 1981 i una mica més t**d, el 1982, s'enderrocà la capella darrera l'obra de nous habitatges ja construïts.

Fonts: Autor fotografia: Miquel Brasó, 1950. Club Excursionista de Gràcia, Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
Text redactat per JBP a partir de: Les masies de Gràcia. Vestigis d'una ruralia històrica. Elsa Castellà. Taller d’Història de Gràcia.

Fotografia dels treballadors i treballadores de la fàbrica Pujol Casacuberta, La Sedeta, a Gràcia l'any 1903.

La Sedeta és un símbol del passat industrial del Camp d’en Grassot i de la seva lluita veïnal. A finals del s. XIX es va constituir la fàbrica tèxtil Pujol Casacuberta i el seu propietari, Salvador Casacuberta i Vinyals, va adquirir uns terrenys al Camp d’en Grassot per ampliar-la. Es tractava d’un zona rural de l’antiga Vila de Gràcia, encara poc urbanitzada i que feia frontera amb el barri del Poblet de Sant Martí de Provençals.

Des dels seus inicis es va dedicar a la filatura, en concret al teixit i al tenyit del cotó i la llana, però l’any 1919 es van incorporar dotze màquines de filar seda. Aquest va ser un punt d’inflexió i la seda va passar a ser un dels seus productes estrella. Aquesta és la raó per la qual s’anomena La Sedeta.
Durant els anys 20 i 30 del segle passat faria un gran creixement, arribant a tenir més de mil treballadors que cobrien quasi les 24h del dia.

L'any 1903 Barcelona vivia un moment de transformació dins de la Restauració Borbònica, una época de conflictes obrers recurrents tant al sector tèxtil com en d'altres indústries. L'Eixample de Barcelona, i de l'antiga Gràcia al Camp d'en Grassot, anava creixent. El Modernisme s'imposava en projectes arquitectònics innovadors, com la Sagrada Família molt a prop de La Sedeta.

Fonts: Fotògraf: desconegut, 1903.
Text redactat per JBP a partir de: Webdoc La Sedeta Ajuntament de Barcelona, 2018, i altres fonts.

Viatge en una de les masies més antigues de Gràcia: Ca l’Arquer Una de les masies més antigues de Gràcia, i amb una arquitectura més singular, fou Ca l’Arquer, on hi visqué un dels Tinents d’Alcalde de l’antiga Vila de Gràcia. L'espai i ubicació Situada a la vorera mar de la Travessera de Gràcia a l’emplaçament entre els actuals Carrer Roger de F...

Una de les masies més antigues de Gràcia, i amb una arquitectura més singular, fou Ca l’Arquer, situada a la vorera mar de la Travessera de Gràcia a l’emplaçament entre els actuals Carrer Roger de Flor i el Passeig de Sant Joan, a l’inici del Carrer Escorial.

La imatge mostra precisament la masia de Ca l'Arquer, al fons amb les seves característiques arcades. A l'esquerra la Travessera de Gràcia en direcció nord. A la dreta el Carrer del Rosari (que desapareixeria amb la perllongació del Passeig Sant Joan). I en primer terme la popular taverna de Cal Sebastià.

Ca l'Arquer, documentada des de 1692, presentava la típica estructura d’una masia catalana del seu temps amb la façana principal orientada a mar, és a dir, d’esquena a la Travessera. L’edifici era de planta quadrangular amb planta baixa, dos p*sos i coberta a dues aigües. Una peça adossada amb arcades donava a la finca una imatge molt característica i pròpia.

Durant un temps fou coneguda com "Can Valentí Sagristà" pel seu propietari més antic conegut. Al segle XVIII la casa passà a mans d'una primera generació de la família Arquer i que va donar nom definitiu a la casa. Un fou Pere Arquer i Valls, primer Tinent d’Alcalde de Gràcia entre 1857 i 1868.

El 1890 l’indret estava afectat per la perllongació del Carrer Roger de Flor i per la nova alineació i amplada de la Travessera de Gràcia. Poc a poc la propietat es va anar desmantellant fins que entre 1934 i 1935 fou enderrocada.

El procés progressiu d’alineació del Camp d’en Grassot segons el Pla Cerdà mereix de manera indiscutible el sobrenom de l’eixample de Gràcia, allunyat tant socialment com sobre el terreny de l’eixample de Barcelona que s’esdevenia alguns quilòmetres més enllà, prop de les antigues muralles de la ciutat, ja enderrocades.

Fonts: Fotografia: Autor desconegut, c. 1930. Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Club Excursionista de Gràcia.
Text redactat per JBP a partir de: Les masies de Gràcia. Vestigis d'una ruralia històrica. Elsa Castellà. Taller d'Història de Gràcia;; Un Passeig de Barcelona. Sant Joan de Dalt. Antoni González Moreno-Navarro, 2010.

Publicitat de l'any 1951 dels Baños Populares de Barcelona, S.A. amb tres seus a la ciutat, un d'ells a la Travessera de Gràcia 218-220, entre Bailèn i Passeig de Sant Joan.
Com a curiositat la censura obligava al dibuixant a representar com si la dutxa es prengués amb el banyador posat.

En aquest emplaçament, l’any 1941, la Sociedad General de Aguas de Barcelona va construir un edifici d’habitatges de set plantes. A la planta baixa situà una filial del seus banys higiènics, precedits per altres establiments existents als barris de Sant Antoni i del Clot, amb l’objectiu de pal·liar l’encara difícil accés a l’aigua corrent i instal·lacions higièniques de la postguerra. El projecte va anar a càrrec de Lluís Bonet Garí, qui fou arquitecte de la Sagrada Família, en una línia molt racionalista que donava resultats espacialment molt interessants amb materials austers com ara parets enguixades o rajola de València.

L’any 1943 es va signar un conveni amb el Club Natació Catalunya (Club Natacio Catalunya) que permetia la gestió dels banys i garantia una seu estable pel club. Això va permetre una plena identificació del Club amb Gràcia, que es manté avui. Per al propi barri també suposava la incorporació d’una instal·lació esportiva, centre cultural i associatiu.

Amb els anys, però, l’expansió dels banys domèstics entre altres motius, van comprometre progressivament la viabilitat de la iniciativa. Finalment, els tres establiments van acabar tancant al llarg de 1969. Desapareguts els Baños Populares de la Travessera, es van transformar primer en una popular discoteca, la boîte Trocadero, i fins fa poc un supermercat de la cadena Caprabo.

Font: La Prensa, 26 novembre 1951.
Text redactat per JBP a partir de: Els banys populars de Barcelona, Manel Guàrdia Bassols. UPC, 2018; Club Natació Catalunya. Resum històric al web, 2021; Arxiu COAC, 2016; Un Passeig de Barcelona. Sant Joan de Dalt. Antoni González Moreno-Navarro, 2010.

Un dels articles redactats per aquest perfil al TOT Gràcia en format digital i en paper.

La Plaça “Juanich” al llarg dels anys La Plaça Joanic duu aquest nom des de 1877 en dedicació a Esteve Juanich i March (1793-1869), propietari d’un ampli terreny al municipi de Gràcia de més de 58.000 m2, situat al voltant de l’actual plaça i que abastava des de la Travessera de Dalt a la Travessera de Gràcia, i des de Bailèn...

El Passeig Sant Joan cantonada Indústria durant la Nevada de 1962. Al fons el Carrer Bailèn. En primer pla uns infants amb una immensa bola de neu.

El dia de Nadal de 1962 va començar a nevar i ho va fer durant pràcticament 24 hores. Les altes temperatures en dies precedents per l’época de l’any no feien pensar -ni molt menys- que un fenomen com aquella nevada podria esdevenir-se. El dia de Sant Esteve la ciutat es va aixecar amb un dia assoleiat però amb temperatures molt baixes d’entre 3 graus de màxima i -6 graus de mínima i amb gruixos de neu de fins a 80cm a les zones més altes.

Barcelona és una ciutat de poques nevades i la de 1962 va ser excepcional, sens dubte la més important de tot el segle XX i que tota una generació de veïns recorda. D’unes 90 nevades que havien caigut a la ciutat entre 1867 i 1962, només en 16 ocasions la neu s’havia mantingut a terra i se n’havia pogut mesurar el gruix. Dues nevades precedents havien estat força significatives: la del 10 de febrer de 1887 i la del 15 de gener de 1914, amb gruixos al voltant dels 20-25cm aproximadament.

Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona, 1892-1973) és considerat un dels fotògrafs més importants del període d'entreguerres. Va ser dels primers a adoptar el llenguatge fotogràfic de la Nova Visió, el moviment d'arrel alemanya que va revolucionar el camp de la fotografia amb l'ús d'enquadraments sorprenents, plànols picats i contrapicats, contrastos de llums i formes, fotomuntatges. A més fou un del més importants cronistes fotogràfics de Barcelona.

Fonts: Fotografia: Gabriel Cases i Galobardes. Fons Arxiu Nacional de Catalunya. Desembre 1962.
Text redactat per JBP a partir de: Servei Meteorològic de Catalunya, 2014.

Una magnífica fotografia, que dataria al voltant de 1932-35, de l'interior de la Fàbrica Elizalde que estava situada al solar entre el Passeig de Sant Joan i els carrers Còrsega, Bailèn i Rosselló.

L'escena mostra l'homologació del Dragón IX entrant a la fàbrica, un motor d'aviació, disseny de Salvador Elizalde Biada.

La torreta o xalet Alegret de la fàbrica, ben visible a la dreta, fou molt probablement aixecada per Jaume Alegret, notari de Barcelona, qui cap al 1895 feu construir en aquest indret una torreta d’estil eclèctic neogòtic, de planta baixa, p*s principal, golfes i una torre de quatre plantes amb coberta piramidal. Durant l’època de la fàbrica Elizalde, la torreta va fer les funcions d’oficines per a la direcció i l’administració de la fàbrica. Tenia també un accés a l’edifici directe des del Passeig Sant Joan. La torreta Alegret fou enderrocada en construir els Blocs Elizalde a princip*s dels anys 60.

Al fons hi veiem les Cases Buxeres, al n. 140-142 del Passeig de Sant Joan bastides entre 1930 i 1932, coincidint amb la urbanització del Passeig en el seu tram més alt. A la dreta de l'edifici, lleugerament i molt més baix amb façana corbada, veiem el famós Garatge Fruitós, enderrocat el 1962.

Abans que la Fàbrica Elizalde Fundación Elizalde ocupés aquest gran solar l’any 1908, aquest espai havia passat per diferents propietaris: Al segle XVIII s’hi trobava l’antiga masia Delriu en el que aleshores era territori de la Vila independent de Gràcia (el terme de Gràcia finalitzava al carrer Provença). Posteriorment el terreny va passar a mans de diferents famílies: Foraster (1841), Font (1855), Casas (1871), Alegret (1895).

Actualment els blocs de p*sos Elizalde es troben al barri de la Dreta de l’Eixample, frontera amb Gràcia i el barri del Camp d’en Grassot.

Font: Fotògraf: Autor desconegut, c. 1932-35. Arxiu Fotogràfic de la Fundación Elizalde.
Text redactat per JBP a partir de: Un Passeig de Barcelona. Sant Joan de Dalt. Antoni González Moreno-Navarro, 2010.

Porta d'accés enreixada a l’escola situada al Passeig de Sant Joan 162 coneguda els darrers anys de la seva existència com a Col·legi Públic Sant Joan, en data indeterminada però probablement a la dècada dels 80-90 del segle XX.

Des de 1907 fins al 1997 va existir una escola pública amb accés principal pel Passatge Alió 11 i un segon accés directe al pati del col·legi pel Passeig de Sant Joan 162, entre Còrsega i Indústria. En el moment de la seva creació era una de les poques escoles municipals de Gràcia.
En els seus orígens s’anomenà Escola unitària número 11, tenia una capacitat màxima de 150 alumnes i estava destinada a nens. Finalitzada la Guerra Civil, l’escola fou rebatejada com a Escuela Graduada nº 25 General Mola, sent dirigida per mestres afectes al nou règim. L’any 1975 se li canvià novament el nom per Colegio Público San Juan i en els seus darrers anys com a Col·legi d’Educació infantil i primària Sant Joan.

L’any 1997 la Generalitat va decretar el tancament i supressió de l’escola. Molts dels seus alumnes van ser traslladats a escoles properes, especialment La Sedeta i Pau Casals.
L’edifici actual a Passeig Sant Joan 162 es va bastir el 1999 després d’haver enderrocat l’escola.

Josep Figuerola Mustera fou mestre i director de l’escola entre 1925 i 1940, quan va haver d’exiliar-se forçosament i de manera obligatòria a Segòvia durant dos anys per no perdre la carrera, i després que les noves autoritats, vencedores a la Guerra Civil, li obrissin expedient de depuració.
Durant el temps que dirigí l’escola del passeig, Josep Figuerola va incorporar molts recursos pedagògics incloent una bona organització dels nivells dels alumnes, plantant arbres al pati, la creació d’una associació de pares i mares, la compra d’un piano i creació d’una coral, instaurant classes de repàs i oferint colònies d’estiu a la Costa Brava, entre altres. La seva figura compromesa amb l’educació mereix tot el reconeixement.

Fonts: Fotografia: Antoni González Moreno-Navarro, sense datar.
Text redactat per JBP a partir de: Un Passeig de Barcelona. Sant Joan de Dalt, Antoni González Moreno-Navarro, 2010.

Una imatge de princip*s dels anys 10 del segle XX de la Casa Gustà, situada al carrer Alegre de Dalt cantonada Passeig d’Amunt, poc després d'haver-se construït.
En aquell moment la torreta quedava exempta sense edificis adjacents.

Jaume Gustà va ser l’arquitecte municipal a la mort de Pere Falqués el 1916. Les seves obres són d’un gòtic goticitzant, com és el cas d'aquest torreta a Gràcia que fou la seva residència habitual. La Casa Gustà és un espaiós palauet de 1910 amb tres façanes. La que dóna al Passeig d’Amunt (en primer terme i enreixada) era l’accés de carruatges i té una galeria i una porta flanquejada per dos pinacles decorats amb trencadís.

Existeix una gran profusió d'arts aplicades entre les que destaquen els vitralls, els treballs amb fustes tropicals, les pintures murals i la ceràmica de la Fàbrica Pujol i Bausis.

La Casa Gustà és un dels pocs edificis protegits al barri del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova. Actualment allotja una residència geriàtrica.

Font: Fotògraf: Autor desconegut, c.1910. Fons Lluís Joan, Adegius Residencial.
Text redactat per JBP a partir de: Barcelona Modernista i Singular. Joan Palau, 2021; Gràcia, barri a barri. Gabriel Pernau, Ajuntament de Barcelona, Cossetània Edicions, 2011.

Programa de festes del Passatge Roman, actualment Passatge d’Alió, entre els Carrers Indústria i Pare Claret, durant la Festa Major de Gràcia de 1933.

I és que efectivament fou un dels carrers que més es va adherir a la Festa Major de Gràcia, guanyant diversos premis pel seu guarniment, destacant el 3r premi (1927 i 1930), 4rt premi (1934) o 5è premi (1935).

Durant el segle passat l’actual barri del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova també participava en el guarniment d’alguns dels seus carrers durant la Festa Major de Gràcia, sent a més del Passatge Alió, el Carrer Grassot, el Carrer Ventalló o el Carrer Pau Alsina alguns dels més actius.

El Passatge Alió es va anomenar Passatge Román entre 1879 i 1922 en record del seu propietari Romà de Grassot. Tot i el canvi de nom el 1922 per Alió, en honor al famós compositor Francesc Alió qui va musicalizar Els Segadors, el nom de Passatge Román va perdurar en la memòria dels veïns i de la premsa del moment fins ben entrada la dècada dels anys 30.

Menció especial a la publicitat del Cinema Núria, obert precisament l'any anterior, 1932, al n. 254 del carrer Roger de Flor, entre Còrsega i Rosselló, i que va funcionar durant prop de 34 anys, en concret entre el 24 de desembre de 1932 i el 28 d’agost de 1966.

Fonts: Tex redactat per JBP a partir de: Els carrers de Barcelona: Gràcia. Autor: Jesús Portavella i Isidoro, Doctor Arquitecte i membre de la Ponència del Nomenclàtor. Ajuntament de Barcelona 2013; Història dels cinemes de Gràcia, Jordi Torras, Taller d’Història de Gràcia, 1999.

La Plaça Joanic amb un aspecte d’estiu i festiu durant la Festa Major de Gràcia a mitjans dels anys 60.

Podem veure en primer terme els cavallets i la sínia que habitualment s’instal·laven a la plaça a l’encreuament dels carrers Escorial i Pi i Margall.
Al fons també podem apreciar com l’actual edifici de 10 plantes de la Plaça Joanic número 5 es trobava en plena construcció.

La Plaça Joanic duu aquest nom des de 1877 en dedicació a Esteve Juanich i March (1793-1869), propietari d’un ampli terreny al municipi de Gràcia de més de 58.000 m2, situat al voltant de l’actual plaça i que abastava des de la Travessera de Dalt a la Travessera de Gràcia, i des de Bailèn i Torrent de les Flors fins a Escorial, aproximadament.

I és que efectivament segons Josep Buch (1902-1991), persona molt arrelada a la Vila de Gràcia a qui devem gran part d’investigacions i informacions històriques del territori, avui
dipositades a l’Arxiu Municipal del Districte de Gràcia, el nom de la plaça, inclòs el nom de l'estació de metro, haurien d'haver respectat el cognom fidedigne: Juanich.

Moltíssimes gràcies al Rafel Lujan, que ens ha cedit aquesta imatge inèdita procedent del seu fons familiar i feta per la seva mare, la Lina Torné, des del p*s familiar al número 6 de Pi i Margall (General Sanjurjo en el moment de la foto).

Al TOT Gràcia especial Festa Major 2025 podeu llegir la història sencera de la Plaça Joanic -o Juanich- redactada per aquest perfil.

Fonts: Text redactat per JBP a partir de: Els carrers de Barcelona: Gràcia. Jesús Portavella i Isidoro, Doctor Arquitecte i membre de la Ponència del Nomenclàtor. Ajuntament de Barcelona 2013.
Fotografia: Lina Torné, c. 1966-1967. Fons propi Rafel Luján.