A la recerca d'antigues històries a Sant Cugat del Vallès i Valldoreix

El Cinema Principal de Sant Cugat.

Fa dies que vaig demanar si algú recordava o tenia informació d'un cinema de Sant Cugat que va existir fa molts anys a la confluència dels carrers Rambla del Celler i Avinguda de Gràcia.
Afortunadament el grau de resposta ha estat molt alt i aprofito per agrair la informació i els comentaris que he rebut i que estic segur que refrescarà els records de molts santcugatencs i valldoreixencs:

Joaquim Rodríguez
Tinc una guia urbana de BCN del 1974, i en el complement de St Cugat, posa Cine Principal, carrer Francisco Moragas 13, la actual Av. de Gràcia. Era l´únic que hi ha havia els anys 50 i 60 que era quan jo hi anava, i sí feia cantonada amb el llavors carrer del Celler, encara que la llargada i totes les portes de la sala i l´entrada donaven al que nosaltres em deiem la carretera. Allà vaig veure entres moltes altres "El último cuplé". Una nit feien "Esta voz es una mina" i "El Cristo de los Faroles", casi nà. Inclús una vegada va actuar la companyia d´en Paco Martínez Soria, en una obra que em sembla recordar que es deia "Yo soy papá y mamá". Naturament yo llavors era un nano i hi anava totes les setmanes que era al poble. Recordo que quan compraves l ´entrada et donaven dos folletons de les pel.lícules que farien la setmana següent.

Antoni Gomez Canals:
Es deia Cinema Principal i feien sessions de dissabte t**da i diumenge t**da.
Feien dues pel·lícules i l'obligat No-Do.
La taquillera durant molts anys era la Sra. Torres , anomenada familiarment 'Torretes". Era una senyora molt simpàtica i guapa.
A la sala es feien festes de cap d'any, treien bona part de les butaques.
Tenia una pista exterior on es feia ball a l'estiu. Era propietat de la família Llasera.
Va existir també un altre sala de cinema situat al carrer Sta. María al costat de la Fonda Tadeo. Aquesta sala feien pel·lícules per canalla i es va incendiar, per sort un dia entre setmana. Si hagués passat un diumenge potser jo ara no estaria escrivint això.....

Mireia Vicedo:
Jo també el recordo, com diu l Antoni Gómez feien dues pel·lícules. El NO-DO al principi i entre pel·lícula i pel·lícula feies un descans i podies deixar el seient i anar al bar. També hi havien acomodadors que t’acompanyaven fins el seient Ho feien a altres cinemes com al Kursal i el Savoy de Cerdanyola també que ara es diu el Punt.

Montse Sant Granados Dolors Pérez Santos:
Era un cinema especial . El ou esclafat hi era ben visible. les pel·lícules es transportaven en tren crec que des de Sarrià i recordo que un cop que no arribaven i van empalmar un rotllo de un altre pel·lícula...els protagonistes no canviaven gaire totes dos eren espanyoles però entraven a un cotxe i sortiran de altre... la sortida de emergència per dintre era a peu pla per el carrer era a mig metro de terra... però tots els habituals ens estimaven aquell cinema tan poc corren i tan familiar... Fins hi tot si érem habituals i telefonaves i i ret**daven cinc minuts la sessió per esperar-te

Ana Soriano:
Hi havia una mena de taca allargada al mig de la pantalla, com s'hi haguessin llençat un ou allà

Montserrat Rosell Clusella:
Jo tampoc se gaire mes. La ubicació es correctíssima. Recordo les cadires de fusta, feien dues pel·lícules, en acabar, per sortir obrien, (també la porta de fusta ) de Rambla del celler, mentre, les persones que entraven a la següent sessió, ho feien per davant. Lamento no poder aportar res mes, ni tant sols el nom.

Merche Sánchez Gragea:
En aquella época no era costumbre comer palomitas. Había un vendedor ambulante que vendía pipas en unos cucuruchos de papel de diario.
El suelo de la sala del cine era un espectáculo cuando se encendían las luces al final de la película. La pelicula que recuerdo que me impactó mucho fué..Las tres caras del miedo!!

Manuel Gracia Capel:
Siiii, incluso había en la calle y de acceso al cine, un puesto de venta de todas las chuches de entonces, desde pipas, chufas, garbanzos torrados y otros varios.
Además contaba con una pista de baile de verano, donde de tanto en tanto, traían alguna que otra orquesta o grupo de renombre.
Me trae muy buenos recuerdos.

Frank Quarto de Libra:
Por lo que me comenta mi padre en el año 68 llegó a sant Cugat. Dice que el cine estaba dónde está la tienda mister,s. Si os ayuda de algo al menos la ubicación.

Antonio Martinez Requena:
Y había dos salas y la primera película que vi fue Tarzán en peligro que tiempos, anda que no ha llovido jjjj

Sara Muntaner:
Jo vaig anar fa uns 35 anys, la pel·lícula era Alien

Maria Martin Cruma:
No recuerdo hasta cuando estuvo en funcionamiento, pero, en los comienzos de los años 80 aún funcionaba.
Yo había ido.
Creo recordar que los asientos eran de madera."PURA Y DURA".

Francis Mendez Ruiz:
Tambien habia una sesion golfa pero no recuerdo si era viernes noche o sabado noche

M Teresa Ribe Jorba:
Jo hi anava bastant....tenia 7 o 8 anys....era l'únic del poble.....les pel·lícules es tallaven bastant i el local era suposo com tots els de l'època....la taquillera coneixia a tothom i podies menjar a dins....tinc molts i molts records llargs d' explicar....

Montserrat Balaguer:
Recordo haver anat, quan era petita, un parell de cops abans que el tanquessin. Dedueixo que el van tancar a principis del 80. També recordo, que el meu pare, molt de tant en tant, anava al Bingo de la Unió.

Juan Carlos Suja Duran:
Los viernes t**des echaban las películas de Bruce Lee , con los huevos estrellados contra la pantalla, años 76-77, o la de Gotzila.

Xavier Carrascosa:
Estava ubicat on ara esta la botiga Mister's,Bankinter i Cafeteria L'Art.Feien dues sesions i No-do de la época. A la mitja part tothom anava al bar i a fora del pati a fumar

Mrosa Plazas:
Recuerdo la pista de baile , era de verano I el antonio machin tambe va actuar

Em podeu ajudar ?

Estic buscant informació d'un cinema que existia a la confluència dels carrers Rambla del Celler i Avinguda de Gràcia. Jo solamene tinc un record molt llunyà d'haver anat algun estiu (entre 1955 i 1960, més o menys).
Als que tingueu més memòria que jo us agrairia em feu informació, comentaris i curiositats sobre aquest cinema i intentaré fer un article refós.

Quan animals i animalons formaven part del nostre entorn.

Els que portem molts any vivint a Sant Cugat del Vallès (especialment a Mira-sol, La Floresta, Les Planes, Can Mates i Vollpelleres) i Valldoreix recordem encara quan era bastant habitual trobar-se animals com els de les fotos en les zones verdes o també dins de les parcel·les.

Animals i animalons com esquirols, conills, granotes, eriçons, cuquetes de llum, saltamartins, grills, papallones, entre altres.

Avui es fa difícil o casi impossible trobar-ne. L'ús d'insecticides i herbicides, la falta de manteniment del sotabosc, la massificació de construccions amb el corresponent increment de població, la pèrdua d'àrea forestal i d'horts (privats i d'explotació) ha fet desaparèixer el seu habitat natural.

També ha ajudat el canvi en la tipologia dels jardins de les parcel·les privades cap a un model minimalista o amb un disseny més fàcil de mantenir amb gespa artificial i/o amb un nombre mínim de plantes i arbres, especialment fruiters.

Comerç de proximitat ...... i alguna cosa mes.

A partir dels anys quaranta el concepte del petit comerç de proximitat va adquirir tot el seu sentit als districtes de Sant Cugat del Vallès ja que no disposaven de mercat ni botigues d’un volum considerable . A més la seva gran extensió, orografia i les distancies dificultava la mobilitat dels pocs cotxes particulars existents i de l'escassetat de transport públic per arribar a fer la compra al centre.
Aquesta situació, juntament amb l'increment progressiu de nous veïns residents o de cap de setmana i festius, va fer que apareguessin petits comerços propers als nuclis mes poblats que cobrien les necessitats de la gent per comprar els queviures.

Els que ja fa anys que coneixem aquestes zones encara recordem, amb certa nostàlgia aquests petits comerços en forma de “colmados” o botigues de queviures. En aquests establiments podies trobar quasi de tot. Carn, peix, ous, formatges, pa, pastissets, olives, fruita, conserves, butà, begudes, gelats, petites joguines i fins i tot blocs de gel per emportar a casa i refredar les begudes que posàvem en una galleda perquè estiguessin fresquetes per dinar.

Parlant amb la gent “veterana” de les zones encara he aconseguit recuperar alguns noms d’aquelles petites botigues:
- Valldoreix: Colmado Los Manyos, La Peixateria Rosita, Carnisseria Carmen, Colmado Victor, Colmado de la Sra.Maria, Colmado Belmonte, Colmado Montserrat, Colmado Rodó, Colmado-Autoservei Mas Roig, Queviures Totusaus, Carnisseria de Tubau i Grau, Colmado Magdalena de Mas Fuster, Colmado del Sr. Ramón (Monmany),el guarda", La botigueta "El guarda" del senyor Josep, Colmado del Sr Batista, Peixateria Nitus, .....
- Mira-sol: La Paquita, El racó de l’Avi, El Forn de l’Estació, Colmado Benito, Colmado de la Bienve, Colmado La Poma, .......
- La Floresta: Colmado Vilanova, Cal La Joana, Cooperativa, Colmado Amparo, El Mussol, La Muntanyesa, La Montserratina, Granja Bernades ....
- Les Planes: Colmado del Barquero, Colmado-Bar de la Vicenta, Colmado El Catalan, Colmado Paco el Carrilero, Colmado La Aurora, Colmado de La Mata, Colmado Redondo, Cooperativa Sant Rosalia, ........

I molts altres. La majoria ja no existeixen i ha estat molt difícil trobar fotografies d'ells. Si coneixeu algun altre o detecteu algun error us agrairé que m'ho feu saber. Gràcies per la vostra col·laboració.

També heu vist que en el títol d’aquest petit i modest article he deixat per el final la expressió “i alguna cosa més”.
Em referia al paper integrador d’aquests petits comerços . Era el lloc que tothom visitava i això permetia trobar i establir relacions amb molta gent dels carrers propers. Era també un punt de informació de les coses que passaven al voltant “radio macuto”. També per recavar informació i referencies quan necessitaves un lampista, paleta o pintor per qualsevol arranjament que necessitàvem fer a casa.

També era molt habitual la seva funció com a oficina d'informació per a vianants o conductors que no sabien com arribar a una adreça determinada.
Finalment, alguns d’ells també feien la funció d’estafeta de correus. Per una part la gent de cap de setmana (molts sense bústia) anaven a recollir el correu. Altres deixaven la correspondència que volien enviar perquè dos cops per setmana la recollís el carter.

Temps era temps, relacions de veïnatge.

Que els temps canvien i les persones també és totalment cert. Si és per bé o per mal que cadascú tregui les seves conclusions.
Jo avui sols vull recordar, amb certa enyorança, com eren fa uns quants anys les relacions entre els veïns, especialment a Valldoreix, Mira-sol, La Floresta i Les Planes.

Vull explicar que tots ens coneixíem i ens ajudàvem sempre que calia. En algunes ocasions quan arribaven els nous veïns se li regalava un plat amb arròs, oli i sal com desig que mai els hi faltés. Algunes vegades era el nou veí que es presentava a les cases més properes o inclús invitava a un berenar per a presentar-se als veïns.

Periòdicament també era habitual fer trobades a casa d'un o d'un altre, especialment al vespre o nit per a "petar la xerrada" i això es transmetia també entre els nens i joves que després jugaven junts.
Un cop l'any també es feia un dinar de “carmanyola i xerinola”, al mig del carrer o a casa d'algú, amb tots els veïns. Malgrat aquesta proximitat sabíem guardar la privacitat però sabíem que si en algun moment ens necessitàvem allí estàvem.
En algunes zones aquestes trobades van ser la primera llavor per la posterior creació d’associacions de veïns que tan importants van ser per aconseguir millores com l’asfaltat, la il·luminació nocturna, recollida de escombraries, etc.

Tampoc existien grans tanques de separació entre parcel·les com ara i podies veure el petit hort o jardí del veí amb el consegüent "pique" de veure qui tenia els tomàquets mes grans, les roses més boniques o feia la millor paella.

Ara m'entristeix veure nous veïns que ni tan sols es presenten o et saluden quan et troben pel carrer o vorera comú. Alguns d’ells el primer que fan és instal·lar unes tanques opaques i com més altes millor. Son com uns perfectes desconeguts que a més intenten mantenir les distancies.
Entenc que en el cas de blocs de pisos d’altres barris o al centre el entorn es molt diferent però per alguns comentaris que m’han fet alguns amics també es troba a faltar una bonhomia en les relacions entre veïns, inclús sent del mateix replà.

Potser la societat s'ha tornat més individualista i els principis o les prioritats també han canviat. Però permeteu-me que jo segueixi gaudint del record d’altres temps.

Jaume Massanés i Papell

La mítica boite "Dolly", la primera de Valldoreix i possiblement de Sant Cugat.

En l'estiu de 1966 es va inaugurar el club social Vall d'Or a Valldoreix. Estava situat entre la Rambla Mossèn Jacint Verdaguer i el Passeig Ametller a l'edificació que actualment ocupa la Casa de la Vila o EMD de Valldoreix.
La idea dels socis promotors (van aportar 10.000 pessetes cadascuns d'ells) era que la gent de Valldoreix i Sant Cugat tinguessin un lloc de trobada i que la joventut no hagués de desplaçar-se a altres localitats per passar-s'ho bé.

Després de diferents etapes el Vall d'Or va incorporar un ampli restaurant on celebrar comunions i casaments. Més t**d un bar, una sala d'actes i jocs on convidar amics o familiars per prendre tranquil·lament i amb comoditat una copa o un refresc. A l’estiu ja disposava d’una piscina exterior on poder refrescar-se i prendre el sol sobre la gespa.

Més endavant s'incorporen una petita sala de cinema i finalment entra en funcionament la famosa boite i sala de ball "Dolly" situada a la planta baixa.
Aquesta petita boite es va fer famosa entre la joventut de Valldoreix, Mira-sol i altres indrets de Sant Cugat però també entre els aficionats a escoltar música de disc com a els Stones en un ambient relaxat tot prenent un cubata, un vodka amb taronja, un gin tonic, etc....

Malauradament amb el pas dels anys i amb el tancament del restaurant el 1990 i anteriorment amb la cloenda de la piscina el Valld'Or finalitza la seva activitat.
Més t**d és adquirit per l'EMD per les activitats pròpies com a Casa de la Vila de Valldoreix per incorporar una mica més t**d la Biblioteca Municipal i l’Escola de Música. Curiosament aquesta ultima ocupa ara el lloc de l’antiga boite “Dolly”.

Actualment si alguna cosa trobo a faltar a Sant Cugat son locals com eren el “Vall D’Or” i El Shangri-La, que estava ubicada a la plaça de l’estació de Sant Cugat. Tots dos tenien un encant especial, amb una decoració molt acollidora i una musica suau que facilitava las converses tot prenen una beguda.

Rieres, torrents i pous.

Va ser el 1940, quan encara no existia una xarxa d'abastament d'aigua, quan va començar l'increment de la població a Sant Cugat del Vallès
Fins aquells anys el gran nombre de rieres i torrents però especialment les seves capes freàtiques feien possible que amb una simple perforació d’un pou al seu costat tinguéssim cobertes les necessitats d'aigua, tant per el consum humà com per regar el hort. S'extreia inicialment amb molins de vent o de tracció animal. Una altra alternativa eren també les portadores d'aigua.

Més endavant ja es van construir les primeres xarxes de distribució d'aigua i les rieres i torrents van començar a cobrir-se (Collserola, Sant Cugat, Vollpelleres, Bomba, etc.) degut principalment per la urbanització progressiva del nucli de la ciutat i posteriorment els seus voltants. Malgrat tot, moltes rieres segueixen existint en el subsòl, potser amb menys cabal, però convertint-se en reserves d'aigua. Fins i tot alguna d'elles amb propietats minerals i termals, que encara avui no han estat prou aprofitades.

A Mira-sol i Valldoreix la primera xarxa per al subministrament d'aigua va tenir el seu origen en la construcció d'un gran dipòsit, però l'increment del consum feia que l’aigua, en algunes ocasions, no arribava al seu destí amb prou força i el servei es reforçava amb cisternes.
A Mira-sol també era costum anar a buscar aigua potable i fresca a la font de Can Gatxet amb garrafes o contractant portadores. Aquesta aigua també s’utilitzava per regar els petits horts confrontants.

Durant aquests anys també era habitual trobar professionals de Zaori i Raditeista experts en trobar el lloc exacte per perforar un pou amb les màximes garanties de trobar aigua.
En alguns casos la localització i perforació del pou podia afectar a més d'una parcel·la de manera que es repartia el cost, especialista i paleta, però amb la condició que només podien gaudir de l'aigua els veïns afectats. Per evitar intrusismes es protegien els pous amb petites casetes o amb cobertes i cadenats.

També era habitual anar amb garrafes a buscar aigua fresca al pou de algun veí habitualment de forma gratuïta encara que després, com agraïment, es feien intercanvis amb hortalisses de l'hort o amb algun altre petit detall. També m'han explicat que en alguns establiments feien negoci cobrant 15 cèntims per una got d'aigua fresca.

Afortunadament això ja és historia i amb el pas del temps tot això ja és un record gracies a la implantació gradual de les actuals xarxes d’aigua.

Aportació de Rafa Usero - Valldoreix

Plaça de la Roda i el Banc de Pedra
Només fa 33 anys que visc a Valldoreix i poca cosa de la història del poble puc explicar.
Sí diré que la Plaça de Can Cadena la coneixíem els veïns com a Plaça de la Roda, perquè abans com a "monument" hi havia una roda de carro al mig.
També puc dir que, a la parada del bus de Mossèn Cinto, una mica més avall del bar Sol hi havia un banc de pedra. Al conductor li demanaves que et parés al "Banc de Pedra" i ell ja sabia on era.
Sota de l'església de l'Assumpció hi havia la Creu Roja. Molts dels seus voluntaris havien organitzat un esplai. Els meus fills hi anaven. Entre moltes activitats -jocs, treballs manuals, excursions...- també organitzaven la Cavalcada de Reis. La nit del 4 al 5 de gener se la passaven amb els nois i les noies guarnint carrosses. En aquell temps, l'activitat dels joves -a diferència d'ara- era més de servei al poble.
Els meus veïns eren gent senzilla. Cada dia ens trobàvem de bon matí i baixàvem junts en tren a treballar a Barcelona. Xerràvem i rèiem. L'Andreu, el Just de l'Aurora, el senyor José, el xispa, la Dolors, la Marga...
Mica a mica han anat marxant. Al seu lloc han vingut uns veïns desconeguts que ni ens saludem... Moltes de les antigues casetes d'estiueig on vivien han anat a terra i en els seus solars s'han edificat unes torres cúbiques que, en molts casos semblen tanatoris amb pedra grisa, blanca i negra.
Alguna cosa està canviant al nostre poble...
Rafa Usero
Valldoreix

Aportació de Elena Viñolas

Tens raó amb això de les cases cúbiques, se n’estan fent arreu del barri de Mirasol. Just davant de casa n’estan pujant una! Es una llàstima perquè les casetes antigues, s’estan perdent... i amb elles, la identitat del barri. I jo només porto 6 anys a Mirasol i a Sant Cugat 14. Però per a mi aquestes coses són importants. Les petites coses.

Presentació “A la recerca d'antigues històries a Sant Cugat del Vallès i Valldoreix”

La idea de crear aquesta pagina va néixer a rel de les converses amb veïns i coneguts, durant els meus passejos diaris, xerrades de cafè o també en las tertúlies i trobades d’estiu a casa, d’un o d’altre. En molts casos eren persones grans com jo que ens explicaven petites històries, vivències i anècdotes de la seva joventut al nostre poble, algunes compartides i recordades també per mi.

Durant molt de temps he estat dubtant de si publicar aquestes vivències o no, em preguntava a qui li podia interessar amb el pas del temps.
Finalment animat per veïns i amics m'he decidit a fer-ho i aquí teniu aquest espai perquè penso que és una llàstima que es perdin aquests trossets d'història, que en definitiva formen una part important de l'ADN de Sant Cugat.

També perquè els nouvinguts entenguin que Sant Cugat, abans de convertir-se en una ciutat residencial, era un petit poble amb molta proximitat entre la gent, molt actiu i solidari. També es una forma de observar com hem anat canviant, per be o per mal segons el criteri de cadascú.

De moment he començat d’una forma molt humil i ara, per continuar, convido a altres persones que vulguin explicar altres històries, anècdotes o vivències semblants a que m’envieu un correu (veure botó de correu) amb un text i si és possible amb alguna fotografia per la seva publicació.

Aquestes aportacions, a part de les meves, les aniré publicant a mesura que arribin, indicant la seva autoria amb el títol: “Aportació de .........”

Jaume Massanés i Papell
Santcugatenc i Valldoreixenc des de 1947

La relació entre Mira-sol i la Guàrdia Civil.

En els anys quaranta la majoria d’edificacions dels districtes de Sant Cugat eren solament de cap de setmana i la resta de dies estaven soles. Això juntament amb la nul·la vigilància policial facilitava que els robatoris fossin molt habituals. Va arribar fins al punt que es va sospitar que eren les pròpies companyies d'assegurances qui propiciaven els robatoris ja que als pocs dies oferien, sospitosament, assegurances antirobatori.

Davant l'increment de robatoris els veïns van arribar a establir guàrdies nocturnes, inclús anaven preparats amb porres, armes, llanternes, etc. Al cap d'uns dies es va demostrar que aquest sistema donava més problemes que solucions i es va cancel·lar.
Davant la situació d'alarma creada es var sol·licitar i es va aconseguir que finalment vingués la Guàrdia Civil per la qual cosa era necessari construir-se una caserna.

El 23 de gener del 1946 es va decideix la presència d'un caporal i quatre agents de forma permanent mentre no es construís la caserna. Durant aquest temps els agents es van instal·lar a la masia de Can Gatxet.
La presència dels tricornis i especialment alguns dels seus “mètodes” va fer que els robatoris desapareguessin gairebé íntegrament. També era millorable el tracte dels agents amb els veïns, i d'això en puc donar fe personalment.

La edificació de la caserna ocupava una superfície d’uns 1.470,15 metres en un triangle entre els carrers Burgos. Passeig Baixador i avinguda Barcelona. El cost l'havia de finançar en un 60% el ministeri de Governació i la resta els Propietaris de la Floresta, Valldoreix i Mira-sol.
Al final La Floresta i Valldoreix es van retirar i la gent de Mira-sol va pagar cadascun la seva part i la Associació va cedir íntegrament el terreny, primer a l'ajuntament de Sant Cugat i després el consistori a l'Estat espanyol. Finalment la primera pedra es va posar el 28 de juliol de 1.946.

No va ser fins al 31 de desembre de 1997, quan la caserna va ser abandonada pel ministeri de governació. Anys més t**d, després de moltes gestions, mobilitzacions i una petita ocupació, Promusa va aprofitar el terreny per construir habitatges de lloguer per els joves del nostre municipi.

Nota: Si algú esta interessat en conèixer més detalls pot consultar al fons documental existent a l’Arxiu Nacional de Catalunya o també a l’Arxiu Municipal de Sant Cugat del Vallès. Alguna d’aquesta informació esta continguda en el document “Els meus records de Mira-sol” del historiador Salvador Fenollar (acompanyo com mostra els fulls 11 i 12).

Historia de com els veïns vàrem recuperar un petit gran tresor.

Molt a prop de l’estació de Mira-sol, concretament entre els carrers Toledo i Pontevedra, podem trobar una autentica joia. Em refereixo al Bosc de Can Gatxet.
Es tracta d’un petit bosc, com els de Collserola, que ha pogut sobreviure als grans depredadors immobiliaris que, mica en mica, han acabat amb la natura i el paisatge d’aquest districte de Sant Cugat.

Aquest bosc disposava antigament d’una font d’aigua mineral i potable que alimentava una gran bassa d’emmagatzematge de l’aigua i era un popular lloc d’esbarjo i de berenars amb la quitxalla els dies feiners i d’arrosades i carns a la brasa els dies festius, en els que també hi venien famílies des de Barcelona fins a Sabadell.
Concretament jo tinc records de la meva infantesa jugant amb els meus amics. També recordo que molts paletes venien a buscar aigua per a la construcció de les primeres casetes, la majoria senzilles, que es construïen en els seus voltants.

Aquestes activitats lúdiques varen quedar interrompudes de soca-rel quan un promotor de Mira-sol, de forma inexplicable, i amb convivència amb les autoritats municipals de l’època va parcel·lar i vendre el que s’havia projectat com a parc de la urbanització. Des d’aleshores sempre va existir un interès constant dels veïns per a recuperar tot el que restava de l’indret per a ús públic.

De fet, existia un projecte des de l’any 2003 per arranjar el que quedava del bosc però el nostre ajuntament el tenia guardat en un calaix. Va ser a partir de l’any 2005 quan els veïns ens vàrem mobilitzar a l’assabentar-se que un grup de persones volien convertir-lo en una zona esportiva privada, concretament pistes de pàdel.

Finalment i gracies a aquests veïns, que ens vàrem organitzar com plataforma veïnal, al suport de la AAVV de Sant Joan de Mira-sol i també al regidor de medi ambient senyor Eduard Pomar, es va aconseguir fer l’arranjament del bosc fins convertir-lo en la realitat actual.

Us convido a fer-hi una passejada i gaudir per uns moments de la sensació d’estar enmig de Collserola. Podreu veure la font i el que resta del petit llac i la vostra quitxalla podrà jugar en el petit parc infantil existent al costat del carrer Pontevedra.

Plaça de la Roda i el Banc de Pedra

Només fa 33 anys que visc a Valldoreix i poca cosa de la història del poble puc explicar.
Sí diré que la Plaça de Can Cadena la coneixíem els veïns com a Plaça de la Roda, perquè com a "monument" hi havia una roda de carro al mig.
També puc dir que, a la parada del bus de Mossèn Cinto, una mica més avall del bar Sol hi havia un banc de pedra. Al conductor li demanaves que et parés al "Banc de Pedra" i ell ja sabia on era.

Sota de l'església de l'Assumpció hi havia la Creu Roja. Molts dels seus voluntaris havien organitzat un esplai. Els meus fills hi anaven. Entre moltes activitats -jocs, treballs manuals, excursions...- també organitzaven la Cavalcada de Reis. La nit del 4 al 5 de gener se la passaven amb els nois i les noies guarnint carrosses. En aquell temps, l'activitat dels joves -a diferència d'ara- era més de servei al poble.

Els meus veïns eren gent senzilla. Cada dia ens trobàvem de bon matí i baixàvem junts en tren a treballar a Barcelona. Xerràvem i rèiem. L'Andreu, el Just de l'Aurora, el senyor José, el xispa, la Dolors, la Marga...

Mica a mica han anat marxant. Al seu lloc han vingut uns veïs desconeguts que ni ens saludem... Moltes de les antigues casetes d'estiueig on vivien han anat a terra i en els seus solars s'han edificat unes torres cúbiques que, en molts casos semblen tanatoris amb pedra grisa, blanca i negra.

Alguna cosa està canviant al nostre poble...

Rafa Usero
Valldoreix

Aportacions veïns:
Elena Viñolas Tens raó amb ho d les cases cúbiques, se n’estan fent arreu del barri d Mirasol. Just davant d casa n’estan pujant una! Es una llàstima perquè les casetes antigues, s’estan perdent... i amb elles, la identitat del barri. I jo nomès porto 6 anys a Mirasol i a Sant Cugat 14. Però x mi aquestes coses són importants. Les petites coses.